El retorn perenne

El menjador dorm a les fosques. Només unes llums diminutes il.luminen de vellut vermell un racó de l'estància. L’arbre de Nadal em torna la mirada. Em sento acompanyada. Tinc una tendència absurda de fer viure les coses inanimades. Potser és perquè hi veig els moments que s’hi enfonsen, m’enorgulleix ser conscient del temps que les omple de manera permanent. 

Jo no tinc una butaca, tinc una nit freda de tardor tornant a casa, tinc el pes d’aquest moble als braços, el tractament que li vam fer quan les xinxes eren la notícia estrella a Le Monde i els nervis infantils de la primera vegada que m’hi vaig asseure. No tinc, tampoc, un piano, sinó les melodies afligides, les tecles en un Major alegre i les cançons que encara no he tocat. Tinc taques de cafè i converses a les estovalles que ens han vist menjar i riure i criticar les notícies perquè sempre n’hi ha com a mínim tres de dolentes. I tinc les ganes d’estar guapa en una etiqueta que ha quedat sota el sofà, d’aquell dia que celebràvem que París era una mica més nostre i que nosaltres érem una mica més seus. Per tot això no em sento sola, perquè tots els trossets de mi i de tu i de les persones que hi han sigut floten i es projecten inevitablement damunt dels mobles i els quadres, el parquet i les flors. I quan baixi a fora veuré els pintors que han renovat l’escala i els meus pares pujant les maletes, els amics cridant encara un altre pis? i una ampolla de vi al costat de la porta. Un cop al carrer, el Mochi farà pipi just a l’entrada. I potser, amb una mica de sort, un jove Soutine passarà amb gavardina i toparé amb les seves teles desfilades. 

Encara és de nit, són dos quarts de set i el barri es submergeix en un son profund. Escolto Mazzy Star i el silenci es queixa. Les finestres són d’un color negre fred i m’embolico amb una de les mantes. Tinc molt de temps i no sé què fer, em torno a omplir la tassa de cafè. La meva professora de filosofia deia que mai s’avorria sempre i quan pogués pensar, que s’entretenia i festejava amb temes a vegades absurds i d’altres tan profunds que feien mal. Quan em trobo amb mi mateixa hi penso sovint i suposo que és per això que ens ho va dir. També explicava que en veure algú estrany al carrer no canviava d’acera, s’hi acostava a parlar, per fer-nos entendre que deixar-nos sorprendre era part de la vida. Això és el que he interpretat anys més tard. Hi ha tantes coses per fer que a vegades m'angoixa pensar-hi. De fet, vivim una cadena de primeres vegades abismal. De l’etern retorn en tinc dubtes, per mi totes les rutines són perennes en tant que no podem ser dues vegades, duem un canvi permanent a dins. I si demà m’assec on sóc, veuré les coses diferents, potser llavors hi crec en l’estoïcisme i llegeixo Zaratustra i m’acontento en saber que tindrem una segona oportunitat. Però avui prefereixo badar i escriure’m. 

La calma és tan fràgil que puc sentir la vibració de l’alarma dels veïns de dalt. Uns peus s’arrosseguen i fan cruixir el sostre damunt meu. Ara el caminar és més ràpid, frenètic, sembla que fan tard. La vida no espera, sobretot als matins.