La tardor ha esclatat al cor de París. Una onada de nostalgia terracota s’escampa des dels Jardins de Luxemburg fins els balconets privilegiats on hi fa vida algun gerani. El supermercat del barri s’ha omplert de flors seques i carbasses, i els adoquins del meu carrer brillen i beuen la primera pluja fresca d’aquest any. Les senyores de Saint Germain posen impermeables als seus gossets i jo m’encanto amb tot això i em dic que sí, que sóc més de Rive Gauche, tot escoltant Alain Souchon.
Avui, tornant de la feina, el viatge se m’ha fet especialment llarg. Cap a Saint-Lazare, les llums del metro han deixat de funcionar durant ben bé deu minuts (ara ja no surto corrents, es veu que això passa sovint) i els meus col·legues de vagó no semblaven preocupats. Alguns han aprofitat per meditar, amb els ulls tancats i les mans penjant com estris de cuina esperant, passius, el pròxim sopar. M’he fet una trena, l’he desfet. M’he entretingut lligant-me els cabells en una cua amb una esperança de vida similar i, ha sigut quan llegia els mails per tercera vegada, que m’he sentit prou ridícula per deixar-ho estar i limitar-me a observar els meus companys anònims. El joc ha començat de manera immediata. Ja ho diuen que l’absència fomenta la creativitat. Inconscientment, he anat calculant quants diners portaven a sobre aquelles figures gairebé immòbils a la penombra d’un error tècnic prolongat.
El meu primer target era un adolescent de cabells arrissats però, contràriament a la publicitat enganyosa, lluitaven per ser lliures d’una gomina opressora. De complexitat seca i escanyolida, s’arrepenjava fastiguejat a la barra metàl.lica davant meu. A les orelles hi duia uns Airpods Pro (150€) i a les mans la capsa que obria i tancava emulant un metrònom. Suposo que duia samarreta, però només em vaig fixar amb el logo Moncler de la seva jaqueta, concretament al seu braç esquerre (uns 1000€?). Els pantalons negres de tall recte encara conservaven aquell plec característic, inevitablement encasellant-lo en dues possibilitats: o els estrenava o tenia algú que els hi planxava. El meu anàlisi acabava als peus, cofats dins d’un parell de bambes de tela Saint Laurent (595€, confesso que les he buscat - i trobat - a Google). No sé com aneu de càlcul mental, però la suma no està gens malament.
Un parell més de targets enllà, he pensat que els lladres de París hi tenen molta feina. El luxe es passeja amplament des de la Place Vendôme fins les entranyes del metro, on més d’un Louis Vuitton hi haurà sortit amb algun xiclet enganxat. Potser França ja no és el ballet de Lluís XVI o els macarons de Marie-Antoinette. Què se n’ha fet de la Belle Époque? Però el que sí que és França, és una oda al luxe més refinat, una sensibilitat exquisita pel protocol més exhaustiu. Una tossuderia i determinació que va moure llum i foscor i que encara ara, desprèn aquella grandesa dels que un dia seien als sofàs de Versailles. I si no em creieu a mi, llegiu la Forbes. Al ranking d'aquesta primavera, les dues persones més riques del món són de nacionalitat francesa, i no crec que els vents colèrics de tardor se'ls hi emporti cap caler. Vive la France, amics.
Kommentarer