Fa estona que només els camps i les vinyes omplen les finestres. M’ha tocat asseure'm en direcció oposada al moviment del tren i tinc la sensació d’estar viatjant al passat (en certa manera ho estic fent). Abans d’arribar a Montpellier, el tren avança sense pietat entre pinedes mediterrànies. Ai, els pins. El vidre, a la meva dreta, em torna el somriure. El terreny sec i l’espessor incolora a peu de cel em fan imaginar la xafogor que deu fer a fora. Em trec el jersei perquè a tothom li quedi clar que tinc calor, que allò ja s’apropa molt a casa meva, que com més al sud més calor fa i, jo sóc catalana (del sud pels francesos i del nord pels espanyols).
Anys enrere, un ex-novio francès em va dir que allà on hi pots veure oliveres comença el tercer món. Jo he estat criada a una casa entre el cor i les afores de Girona, amb una olivera estratosfèrica plantada al bell mig del jardí, però això no li vaig dir mai. Al capdavall, després d’aquella observació tan il·lustrada, la relació ja estava condemnada a la forca. A mi les oliveres em fan somiar en unes vacances a la Toscana, però suposo que totes les coses adopten formes diferents depèn de l’alçada en què te les mires. Catalunya encara no és Las Vegas, encara que parlem de sequeres mai vistes.
Cada parada temptava algun fumador a sortir a xuclar nicotina. La melodia que imitava amb gràcia al començament del trajecte ara em treu de polleguera (“Nininini ni ni” if you know, you know). Com més ens acostem a Perpinyà, més curts són els pantalons, les mànigues i els vestits dels viatgers que esperen nerviosos a l’andana. L’aire condicionat a l’interior dels vagons va a tot drap i em veig obligada a trair la meva pàtria: em poso el jersei. Ara ja no hi ha camps ni vinyes, només dues realitats iuxtaposades, dins i fora. La calor ardua de finals de Juliol i l'espècie humana resistint-s’hi a qualsevol cost. Penso en aquella sèrie tan bona que no vaig aconseguir acabar mai: Snowpiercer. Ells també es protegien d’una amenaça exterior, una glacera que s’havia deixat caure sobre el planeta com sucre glace damunt d’un pastís.
A Narbona torno a increpar les siluetes passatgeres que es desdibuixen a l’andana. Una senyora treu un ventall i escampa amb una mà l’aire dens amb dificultat. L’altra mà sosté un Calipo que xarrupa sense aturar-se a empassar bé, prova d’això en són les taques verd fluorescent sobre l’escot d’un vestit blanc. És de llima, el meu preferit.
Em miro els raïls des d’una posició estratègica que he anat treballant a mesura que quedaven espais lliures, a prop de la sortida, lluny dels nens hiperactius i la barreja de rap-reggaeton francès que algú escolta sense auriculars (?!). Em pregunto si em molestaria de la mateixa manera si es tractés de Lluís Llach. Tanco els ulls i penso en els calamars farcits del Condis que m’esperen en alguna prestatgeria d’aquest país meu.
Propera parada, Perpinyà.
Comentários