El chiaroscuro de Caravaggio sempre m’ha entristit. Sóc dreta davant la Flagel.lació de Crist a la Grande Galerie del Louvre. La blancor d’un cos nu fregant la mort s’alça davant meu. Les figures, de moviments congelats, no em tornen la mirada. Crist està sol, el seu físic emmarcat per un abisme de foscor, en un u contra tres enverinat, no hi té res a fer. Penso si els màrtirs es declaren màrtirs abans o després de ser conscients de la seva sort, que si ho fan després no té tant de mèrit. Inclino el cap a l’esquerra sense deixar de mirar la dansa fatal que sura davant meu, una escena de tortura barroca encarregada per la família di Franco que acabaria decorant una paret de l’Església San Dominico Maggiore. De Nàpols a París. Del segle XVI al dia d’avui. Quantes persones deuen haver-se mirat aquesta pintura i de quantes maneres diferents l’han sentit?
L’art, com la vida mateixa (o el gat de Schrödinger) és en tant que hi hagi un observador en un moment precís. Però tot i així, hi ha una mena de simbolisme que perdura en el temps, que l’artista ha escollit, potser inconscientment, dotant l’obra de mecanismes immortals que et fan sentir, tan se val el què, et fan sentir, a tu i a mi. Avui, l’obra de Caravaggio m’ha fet venir ganes de plorar. M’he vist pintada en la seva negror brillant. Empetitida per la brutalitat dels principis que s’hi exposen. Crist m’ha fet pena, o més aviat la seva indulgència. Perquè no cridava? perquè no els mirava als ulls? No podia suportar aquella injustícia i resignació, no entenia aquella acceptació cega d’un determinisme maldestre.
De tant mirar-les, les pinzellades em parlaven de dualismes d’impossible convergència, de llum i foscor, de la divinitat enganyosa i l’existència imperfecta que ens caracteritza, un cop més, a tu i a mi. Els rostres enemics que hi apareixen gesticulen una crueltat que fa mal, fa mal de veritat (un mal palpable que transcendeix el quadre i la seva pintura a l’oli). I m’he entretingut a copsar tot el morbo de l’escena fins que els paral.lelismes han esdevingut inevitables. He pensat en el que no volia tornar a pensar, recordant això i allò i rendint-me, prou fàcilment, als braços aspres d’una culpa infinita, conscient que mai podré fer net (si vull tornar al Louvre a veure obres d’art, és clar). Mentre m'embrancava en una metamorfosi tràgica, repassant els capítols més foscos del meu passat, la gent transitava a prop meu com formigues sense paciència, s’apropaven i s’allunyaven improvisant un timelapse a tota velocitat. Vaig jutjar totes aquelles persones que hi passaven de llarg, un parell de segons no son prou, no hi pots entendre o sentir res. Al meu costat, amb les mans agafades a tocar del cor, una senyora d’edat força avançada somreia embadalida, ensenyant les poques dents que li quedaven. Què hi devia veure? Aquella pintura no tenia ni un esquitx de gaudi, d’alegria. Potser en mirar-la recordava els matins de Diumenge a missa quan hi anava tota la família (perquè ara els néts se n’han desentès), o era el quadre preferit del seu primer marit, un amor salvatge dels que deixen marca tota la vida. En qualsevol cas, com podia ser que en féssim associacions tan diferents? Ens vam mirar i ens vam entendre. Ens vam compartir durant un brevíssim instant.
Ella va marxar amb el cap cot, jo vaig marxar amb mig somriure.
Commentaires