top of page

D'un matí mandrós

Quan m’he despertat he pensat que si el món fos meu, si el pogués redissenyar tal i com volgués, no hi hauria matins. Els dies simplement començarien al migdia. A mesura que se m’anaven activant les neurones, però, me n’he adonat de l’absurditat del que estava pensant. Si esborrés els matins, algun intel·lectual avorrit a la recerca d’estimulació diria que els migdies són els “nous matins”. El meu món tornaria a ser el que era.



Tampoc podria simplement canviar el nom de les fases del dia. Si als matins els hi digués nits, i a les nits els digués matins, tindria el mateix problema. Perquè el que realment em molesta dels matins és tot el que s’amaga rere la paraula: encertar el botó que para l’alarma a la primera, deixar a mitges el somni eròtic perquè arribo tard a la feina, esperar a que surti cafè de la Bialetti, ensabonar-me primer el cap, després el cos i esbandir-ho tot sense encertar la temperatura de l’aigua… qualsevol persona amb amor propi s’adherirà a la causa, els matins s’han d’abolir. Però anomenar-los nits no soluciona res en absolut. De fet només suposaria més feina. La paperassa del canvi de nom, esborrar de manera definitiva les nits i l'intel·lectual escrivint la segona tesis, els migdies són ara les “noves nits”.


Arribats a aquest punt, el tema era preocupant de debò. M'he assegut al llit, amb els peus tocant a terra (per si de cas) i les mans agafant la vora del llit fregant les cuixes. Aquesta cadena de pensaments mandrosos només em duia, esglaiada, a un únic destí. L’impossibilitat d’acabar amb el patiment matutí se’m feia tant evident com el fet d’haver perdut una hora i setze minuts divagant sobre aquest mateix calvari. És fort, però els matins no es poden esborrar de cap manera. Cada dia surt el Sol (com diuen els Esquirols) i tot recomença. Sense excepcions. És vàlid qüestionar-se si a Paris també. Doncs sí, hi surt una mica de llum, almenys. És una veritat sintètica. No són dades oficials però estic gairebé del tot segura que Leibniz, Hume i Kant tampoc eren amants dels matins. Me’ls puc imaginar teixint teories entre llençols, des dels seus respectius llits.


Amb la pressa al clatell, exprimeixo aquest últim pensament: mentre existeixi el Sol (real o fictici), i per tant, l’equació del temps, les coses estan fotudes. Però com que tot en aquesta vida és relatiu i jo sóc amant fidel i fervorosa d’aquesta relativitat, decideixo pensar en els habitants de planetes que tenen més d’un matí. Faig petar la llengua. Pobres.



 

Lazy Morning


When I woke up, I thought that if the world was mine, if I could redesign it as I wished, there would be no mornings. Easy. Days would simply start at noon. As my neurons started activating, however, I realized the absurdity of what I was thinking. If I erased mornings, some bored intellectual in search of stimulation would say that noon is the 'new morning'. And just like that, my world would go back to what it was.


I couldn't just change the names of the phases of the day either. If I called mornings nights, and nights mornings, I would have the same problem. Because what really bothers me about mornings is everything that hides behind the word: hitting the button to stop the alarm on the first try, cutting short the erotic dream because I'm running late for work, waiting for that coffee smell from the Bialetti, shampooing my hair first, then my body, then using conditioner and rinsing it all off without getting the water temperature right... Anyone with a minimum level of self-respect would join the cause: mornings must be abolished. But calling them nights doesn't solve anything at all. In fact, it would only mean more effort. The paperwork of changing the name, erasing nights once and for all, and that intellectual writing the second thesis, noon is now the 'new night'.


At this point, the issue was truly worrying me. I sat on the bed, with my feet touching the ground (just in case) and my hands gripping the edge of the bed, slightly rubbing my thighs. This chain of lazy thoughts only led me, horrified, to one destination. The impossibility of ending morning suffering became as evident to me as the fact that I had lost an hour and sixteen minutes rambling about this same ordeal. It's tough, but mornings cannot be erased in any way. The sun rises every day, again and again. Without exceptions. It's valid to question if it happens in Paris too. Well, yes, there is a bit of light, at least. It's a synthetic truth. This is not official data, but I'm almost certain that Leibniz, Hume, and Kant weren't fans of mornings either. I can imagine them weaving theories between sheets, from their respective beds.


With the rush at my neck, I squeeze out this final thought: as long as the sun exists (real or fictitious), and therefore, the equation of time, things are screwed. But since everything in this life is relative, and I am a faithful and fervent lover of this relativity, I decide to think about the inhabitants of planets that have more than one morning. I click my tongue. Poor souls.


104 views

Σχόλια


bottom of page