top of page

A la mar, no ve d'un peix

Era el segon cap de setmana de Juliol i les platges eren plenes a vessar de para-sols. Les tovalloles, també abundants, eren petits oasis alineats pels peus que fintaven la sorra roent. Caps, braços i peus suraven a la mercè de les onades, satisfets en la frescor blava de principis d’estiu. Els nens xarrupaven gelats, les senyores es fregien al Sol i els més afortunats treien les barques a passeig. Jo lluïa una pell blanca que feia mal als ulls, treballada amb cura durant els últims dos anys a París. Davant la negació absoluta de deixar-me veure nadant amb samarreta, vaig decidir vendre la meva ànima i aplicar-me tantes capes de crema solar SPF50 com em va ser humanament possible. Així doncs, la meva parella, la meva sogra, jo i la blancor fluorescent ens vam dirigir al port de Llafranc.



Tot bon propietari d’una embarcació es fa aquesta primera pregunta un cop caçada la boia: “on s’estarà bé avui?”. Això depèn exclusivament del tipus de vent, que experts i enteradillos intenten averiguar. A nosaltres ens va semblar que feia garbinada (per com estaven col.locades les barques, nenúfers de Monet agitats per la ventolera) i vam encendre motor cap al Vedell. Evidentment, un centenar de propietaris ja hi eren fondejats.


Arribar a una cala mediterrània on ja hi ha iots, llaüts o llanxes, és de valents. És més, qualsevol interacció, activa o no verbal, amb els tripulants d’una altra embarcació o amb l’embarcació mateixa, apropar-t’hi o avançar en el seu refugi diürn, és de valents. Hi ha tota una sèrie de normes universals no acordades que s’han d’executar sense excepcions. Segons el meu criteri d’observadora (o tripulant de tercera categoria) són aquestes:


  1. No es pot entrar a la cala esverat. Cal posar el motor al mínim i deixar el màxim de temps per ser brutalment escrutinat.

  2. Les altres barques són lava. Tocar-les és l’equivalent a obrir la caixa de Pandora.

  3. No aconseguir clavar l’àncora bé a la primera, està molt mal vist pel Tribunal Suprem de capitans sense escrúpols.

  4. Un cop fondejats, és una bona praxis llençar-se a l’aigua varies vegades per comprovar que l’àncora sigui a lloc. Normalment ho fan els capitans. Com més vegades es comprova, més categoria té el capità.

  5. Patir és un must. Cal angoixar-se de tant en tant per si la barca s’ha mogut un parell de centímetres.

  6. No es pot contradir al capità sota cap circumstància. Té l’autoritat absoluta per xocar contra una roca i, ni el segon a bord, ni la resta de la tripulació, ni cap ésser viu present pot dir ni mu.


Vam passar una jornada sensacional, és ben cert que el mar ens allibera. El tema de conversa estrella va ser la quantitat exagerada de barques que a l’estiu (perquè a l’hivern no hi queden ni peixos) s’amunteguen a la costa. Vaig pensar que no era una sorpresa: tots volem ser-hi, tenim el FOMO tatuat a la pell. Volem ser-hi quan no hi som i ens queixem quan hi som. Aquesta tendència nostra a fer-ho tot tan accessible ens portarà a la perdició. Però ei, qui vol ser el primer en renunciar-hi?


97 views

Comments


bottom of page